–

Según Gustavo Martín Garzo para enseñar a leer a un niño “Conviene empezar cuanto antes, a ser posible en la habitación misma de la clínica de maternidad”. ¿Crees que debemos acercar a los bebés a los libros desde que nacen?

Yo creo que hay que empezar antes. Hay que hablarles a los niños antes de que nazcan. Por ellos, por la pareja y por uno mismo. Las primeras sinapsis, el protopensamiento empieza por estímulos auditivos del cuarto o quinto mes de la gestación.

Cuando le lees, hablas o cantas a un bebé estás estimulando su desarrollo neurológico pero también te estás construyendo como padre. Leerle es también leerse, escuchar tu voz, acostumbrarte a hablar ante alguien que no entiende y creer que entiende, sin esa ficción fundamental no hay posibilidad de construir nada social.

Se dice, muchas veces, que lo que determina en mayor medida que un niño lea o no es que sus padres sean lectores, que haya libros en casa, que vea leer. Y él por imitación, leerá. Pero, ¿qué pasa si un niño nace en un entorno no lector?

Las estadísticas hablan de entornos familiares favorables u hostiles. Las historias personales son más complejas. Es natural que un niño que tiene desde pequeño acceso a una oferta editorial variada y estimulante, se familiarice más temprano con la lectura más temprana y sólidamente. También que si los padres le leen cuentos o poemas, y lo hacen con gusto y atención, ellos vinculen la lectura a momentos de placer y busquen alimentarse de ellos: que son una suerte de golosina nutritiva. También es natural que si tienen una relación positiva con sus padres y los ven sumergidos en la lectura o los escuchan compartir lecturas, preguntas surgidas de libros o revistas, perciban que los libros son puertas y ventanas para otras realidades y sientan que la lectura es en verdad una forma de hacer el mundo más amplio.

Pero eso no indica que un niño que nace en un hogar no lector no pueda hacerse lector o viceversa. Uno se forma como lector también por oposición, buscando en los libros lo que no tiene o tuvo, refugiarse de un espacio hostil… Con frecuencia eso sucede porque además de los padres hay otras personas: maestros, bibliotecarios, amigos.

Como padre, yo creo que es más importante estimular la curiosidad del niño y su gusto por escuchar y hablar, que formarlo como lector. Por eso cada día quiero distanciarme de una posición que opone la oralidad a la palabra escrita. Y también creo que es muy importante que en el hogar se propicien otro tipo de experiencias culturales: escuchar música, ver televisión, acercarse a la pintura, la arquitectura o la política. Todo eso es importante.

Aidan Chambers (y otros muchos) abogan por la lectura en voz alta como un elemento fundamental en la formación de lectores. ¿Lo compartes? ¿Qué beneficios aporta la lectura en voz alta?

La lectura en voz alta es, al menos para mí, un placer. Me ha gustado mucho leerles a mis hijos y no sólo a ellos. Te ayuda a entender los textos, si te metes en ellos, puedes experimentar tú mismo cosas muy gratificantes. Si logras instituirlo como una costumbre familiar, habrás conseguido que en un ámbito donde impera el ruido, prevalezca la voz. ¿Es la fórmula para formar lectores? No lo sé. Pero ¿qué importa más que se formen lectores o que hayas compartido con tus hijos tardes o noches inolvidables? También puedes hacerlo con libros de imágenes y con libros informativos, por cierto.

Si uno no se hace lector de niño, ¿leerá de mayor? ¿Todo lo marca la infancia?

No sé. La mayor parte de los estudios hablan de que la conducta lectora es altamente reactiva: hay épocas en las que leemos mucho, otras en las que no. Momentos en que nos acercamos a ciertos géneros que luego abandonamos. Situaciones en las que no podemos leer y otras en que no podemos dejar de hacerlo. Por eso creo que no se puede hablar de hábito. Ni de una fórmula que determine en la infancia cómo te comportarás como adulto.

Cuando escucho a padres angustiados por si sus hijos son o serán lectores me dan ganas de decirles que hay otras cosas más importantes: sentirse escuchado, amado, respetado, estimulado a explorar el mundo y a sí mismo. Todo eso se puede conseguir a través del acercamiento a los libros, pero no todos los acercamientos a los libros lo suponen. Y personalmente no encuentro que el hecho mismo de leer muchos libros tenga un valor en sí.

Excepto esos adultos “enamorados” de la literatura infantil que también poblamos el mundo, la mayoría de los seres humanos adultos no se interesan por los libros para niños hasta que, precisamente, tienen un hijo. De entre esos padres habrá algunos, no lectores probablemente, que ni siquiera considerarán la lectura como algo que ellos deban incentivar (“ya le enseñarán a leer en el colegio”). ¿Qué razones les darías para argumentar que sí que tienen un papel en esto y que leer/los libros valen la pena?

Todos tenemos una historia lectora y de alguna manera ambivalencias frente a los libros: seas o no lector. Te recuerdan algo, te despiertan deseos o temores, vergüenzas o recuerdos. Para muchos padres los libros son la mejor oportunidad de educar a sus hijos, un trampolín para hacerlos más inteligentes, desarrollados o cultos que ellos y que otros niños.

Comprendo lo anterior pero pienso que es mejor no suponer que los libros son una inversión para el futuro sino un espacio para expandir el presente. La mayoría de los padres no tuvieron los libros que hoy le pueden dar a sus hijos, por tanto no sólo se trata de una acción del padre hacia el hijo, sino de la posibilidad de vivir por primera vez algo que merecías de niño.

Finalmente, ¿cómo conviven el Daniel Goldin editor y el Daniel Goldin padre. ¿Son tus hijos lectores? Los mayores, ¿leían de niños? ¿Enfocas esto distinto ahora con tu hijo pequeño? ¿Influye en tu trabajo como editor tu experiencia como padre?

Daniel Goldin editor está situado entre Daniel Goldin hijo y Daniel Goldin padre. Viví en una casa con más libros que la mayoría de mis compañeros. Pero los libros que se leían en casa eran de la biblioteca. Yo mismo me hice lector quizá por buscar la atención o el reconocimiento de mi padre. Y mi forma de ser lector y editor responde tanto a momentos de gozo como a conflictos con los libros.

Como padre quise que mis hijos tuvieran vivencias más ricas con los libros de las que yo tuve en la infancia. Pero uno trasmite sus conflictos, no sólo sus deseos. ¿Mis hijos son lectores? Tengo cuatro y cada uno tiene una forma de ser lector muy personal. Mi hija mayor a sus 22 años acabó su maestría en historia en la École Normal Superieure en Paris. Tiene una capacidad de lectura y escritura muy superior a la mía, y lee en cuatro idiomas con solvencia. Pablo de 20 años, estudia arquitectura. Lee sobre todo revistas y edita una. Ariel, a sus 16 lee de manera más irregular, cuando algo le interesa no para. Pero puede vivir sin leer. Y Theo, de 2 y medio, es el mayor lector de la casa. Pero le fascinan sobre todo los libros informativos. Sus padres somos editores y con frecuencia vemos que él prefiere otros que nosotros hubiéramos considerado menos refinados… Porque no soy tonto, desde hace un año lo contraté como mi asesor y estoy publicando libros que lo atraen poderosamente. Además de los que a mí me gustan. Así es esto de formar comunidades lectoras.

Por supuesto, que me encantaría que todos fueran grandes lectores, conocerán a Virgilio, recitaran a Shakespeare y hablaran de Twain, Platón y Ezra Pound. Pero la verdad, lo que más me satisface y da alegría es ver que mis hijos se desenvuelven bien en el mundo, que son curiosos, que pueden platicar con adultos y con compañeros. Trabajar con libros me ha permitido entre otras cosas abrir un espacio profesional para reflexionar acerca de este oficio de ser padre, que por cierto me apasiona más que el de ser editor.

–

Daniel Goldin és un editor i escriptor d’assaig mexicà. Fins l’any 2004, va crear i dirigir les diferents col·leccions per a nens i joves del Fondo de Cultura Económica dins del catàleg del qual va publicar més de 300 títols així com el programa per la formació de lectors de la institució, on també va impulsar la xarxa d’animació a la lectura i la col·lecció Espacios para la lectura. Ha estat editor dels segells Abrapalabra i Serres i actualment és editor d’Océano Travesía on també publica llibres per a infants i joves i la col·lecció Ágora, dedicada a la discussió de temes relacionats amb l’educació i particularment amb la formació de lectors. Llibres publicats originalment per ell han estat traduïts a l’anglès, el francès, l’alemany, el coreà, el danès, el xinès i el japonès i han estat reconeguts amb premis a Mèxic, Veneçuela, Colòmbia i Espanya. Ha estat nominat per al premi Astrid Lindgren en promoció de la lectura en dues ocasions.

Va formar part del grup que va assessorar la “Encuesta nacional de lectura” a Mèxic i va coordinar el volum d’estudis sobre ella, ambdós publicats per Conaculta. Habitualment fa conferències i seminaris a fòrums d’editors, bibliotecaris i mestres. Les seves dues obres recents són: Los días y los libros. Divagaciones obre la hospitalidad de la lectura (Paidós, 2006) i Al otro lado de la página, imágenes de la lectura en México (Santillana, 2008). És coautor de Bibliotecas y escuelas. Retos y posibilidades en la sociedad del conocimiento. (Océano travesía, 2008) i de Las TIC en la escuela, nuevas herramientas para viejos y nuevos problemas (Océano travesía, 2012).

dgoldin@oceano.com.mx

¡Ay, Gata! ¿Te has hecho pupa? ¡Venga, vamos! ¡Aúpa!

Jutta Bauer. Emma llora. Salamanca: Ediciones Lóguez.

Jutta Bauer. Emma ríe. Salamanca: Ediciones Lóguez.

Jutta Bauer. Emma come. Salamanca: Ediciones Lóguez.

Jutta Bauer. Emma en casa. Salamanca: Ediciones Lóguez.

L’Emma és un d’aquells personatges que t’arriben al cor. Ben construït, ben tramat, ben dibuixat per la mestra Jutta Bauer. Entranyable, deliciosa, dolça, real. Una petita ossa que viu situacions tan boniques i terribles com les que viuen cada dia els nens i nenes que l’adoren: anar a l’escola, menjar espaguetis, anar al lavabo, acomiadar-se del pare que se’n va a treballar, espantar-se a la nit…

Aquesta col·lecció, formada per quatre petits i senzills llibres és una de les preferides de les meves filles. I també amb els primers que van començar a explicar elles mateixes el conte. Llibres de cartró de 15×15 amb les cantonades arrodonides i 7 pàgines dobles. Cap gadget, cap textura, cap musiqueta, cap truc de màgia. Només el traç i el color amb que l’autora construeix una realitat tan viva com la vida mateixa. I la cara de l’infant que llegeix el llibre i descobreix que l’Emma, un personatge de conte, plora i riu com ell mateix és impagable.

Com a nota dir-vos que per a mi, els millors són Emma llora i Emma ríe. Potser és que sento predilecció per aquestes mares de la Jutta Bauer que també són molt reals: abracen, consolen però també perden, de tant en tant, els estreps i “gritan furiosas”.

Pel que fa a l’edat, són un bon company a partir de l’any, any i mig.

——————————————————————————————————————————————————

Més recomanacions de llibres clicant aquí.

A la biblioteca (c) Aaron Muderick (http://www.flickr.com/photos/amuderick/1105102241/)

Feia força temps que volia tractar aquest tema però l’anava postposant, potser perquè no en tinc gaire clara la postura i perquè visc una contradicció important entre la teoria i la pràctica: entre el que he llegit sobre el tema i sé que es pot fer i el que visc personalment amb les nostres visites familiars a biblioteques.

He llegit i conec les bondats de l’acostament als llibres i a la literatura dels infants des de ben petits, des del bressol (Reflexions al voltant dels bebès i la lectura, per Glòria Gorchs, Nascuts per llegir: un programa de promoció de la lectura per a infants de 0 a 3 anys). També ho he pogut comprovar amb les meves filles. I és un tema que em sembla tan fascinant, interessant, important i pertinent que, de les ganes de comunicar-ho i fer que altres famílies ho visquessin, va néixer precisament aquest bloc. Des d’aquest punt de vista més teòric (o potser idealista) sempre recomano a altres famílies que vagin amb els seus nens i nadons a les biblioteques. I tanmateix de vegades dubto de si és realment una bona idea.

Sé que hi ha biblioteques on les seccions infantils són un vertader paradís (Biblioteca Can Butjosa, Biblioteca Xavier Benguerel). També sé que hi ha molta gent a les biblioteques públiques que treballen perquè així sigui i perquè cada vegada en siguin més (Bib Botó, Grup de Treball de Biblioteques infantils i juvenils). Però la realitat és que, com en moltes coses que afecten l’educació dels infants, poder-ne gaudir és una loteria. Un joc d’atzar que té a veure amb que tots els que envoltem i eduquem un infant som, a més a més d’adults, persones. I com a tals tenim opinions, idees, educacions, teories, maneres de fer radicalment diferents. Així en la pràctica una visita a una determinada biblioteca amb un infant o un nadó pot no només ser una mala idea sinó un error que marqui que aquella família no hi vulgui tornar mai més i confirmi la idea equivocada de que “les biblioteques no són per als nens petits o els nadons”.

Actualment moltes biblioteques tenen secció infantil i fins i tot bebeteca, un racó especialment indicat per a nadons de 0 a 3 anys (de vegades de 0 a 6 anys). Les biblioteques de nova construcció o les que s’han reformat darrerament fins i tot tenen la zona dedicada als més petits totalment separada de la resta de la biblioteca o aïllada acústicament. Però inclús en aquests casos no és estrany trobar que el personal de la biblioteca lluita permanentment contra el que ells conceben com “soroll” o “actituds reprovables” dels petits i que jo veig com “la seva particular manera de llegir”.

Els més petits llegeixen mirant, descobrint, sorprenent-se, tocant, mossegant, jugant. També escoltant com un adult llegeix en veu alta o comparteix amb ells aquests descobriments, els mostra detalls que no havien vist i, en definitiva, interacciona amb ells. Totes aquestes actituds impliquen fer “un cert soroll” o més aviat són incompatibles amb el total i absolut silenci.

En la bebeteca, (c) noticiasmias2002 (http://www.flickr.com/photos/noticiasmias2002/337507465/)

No voldria que es confongués el que estic plantejant amb un intent de treure’m de sobre el meu deure com a mare d’educar les meves filles. D’ensenyar-los quan cal estar en silenci (el màxim de silenci possible), quan cal quedar-se quiet (el màxim de quiet possible), quan cal obeir. I sé que els nens també fan soroll quan juguen, quan tenen una rebequeria, quan no s’estan “portant bé”. D’altra banda, sóc plenament conscient que una biblioteca no és un parc o un lloc on “aparcar” els nens quan no sabem què fer-ne i que ells, els nens, com més petits, tenen un temps limitat d’interès vers una activitat concreta i que no cal forçar la màquina. Però, de debò que una criatura d’un any que es mira amb delit un llibre i crida “un miau” mentre assenyala una il·lustració d’un gat en un llibre no està llegint sinó molestant? I si la lectura en veu alta és tan positiva, com és que els pares que llegeixen contes als seus fills a una biblioteca han de fer-ho sempre en un to de veu gairebé inaudible? No seria més bonic que la seva lectura convidés d’altres infants a acostar-se també a escoltar i mirar aquell llibre?

Personalment la majoria de vegades que vaig a la biblioteca marxo d’allà pensant que estem molt millor a casa. Lamentablement a la biblioteca gairebé mai podem relaxar-nos. Quan no és algú que fa callar directament els infants és una mala mirada cap a les nenes o cap a mi. I si tenim sort i l’estona ha passat més o menys tranquil·la sempre ens podem trobar que la incomprensió arriba a la zona de sortida (lluny de les sales de lectura i consulta), quan jo estic gestionant el préstec i elles cometen l’error mortal de jugar mentre esperen. A casa, en canvi, les nenes miren els llibres, els llegeixen, els escolten i els compartim tots junts en un ambient relaxat i lliure. Això no vol dir que no hi hagi normes: els llibres no es trenquen (com tampoc no es trenquen les joguines o qualsevol altre objecte) i tenen un lloc on cal endreçar-los quan deixem de llegir (també com la resta de joguines i objectes de la casa). Però sé que aquí l’ambient promou que elles sempre puguin relacionar la lectura amb quelcom positiu i que les fa gaudir.

I tanmateix em sap greu. Perquè penso que no hauria de ser així. Que hi ha prou coneixement sobre el tema i recursos invertits com perquè els infants més petits es considerin en el context d’una biblioteca com el que vertaderament són: els lectors (els usuaris) del futur, i no com una mena d’usuaris de segona, un mal necessari però molest que entorpeix el quefer tranquil i diari de l’equipament. També perquè molts nens, que no disposen a casa seva d’un ambient favorable a la lectura, haurien de poder trobar-lo a la biblioteca.

I, finalmente, el que em resulta particularment dolorós és veure que aquests espais que tant m’agraden, plens de recursos però sobretot plens de llibres, moltes vegades no són altra cosa que sales d’estudi on joves i no tan joves que no tenen altre lloc on treballar o estudiar connecten els seus portàtils i s’imbueixen en els seus apunts o deures pendents. Gairebé mai els veig llegint o agafant un llibre dels que omplen les prestatgeries i que donen sentit a una gran part de la inversió de la biblioteca (tant de personal com de diners). Això sí, tots guarden sempre un rigorós silenci.

La gallina Angelina surt a fer un tomb, a través del pati…

Pat Hutchins. L’Angelina surt a fer un tomb. Pontevedra i Barcelona: Kalandraka Editora i Hipòtesi.

–

Aquesta recomanació ens arriba de mà de la Jone Arroitajauregi. La Jone és mare, experta en literatura infantil i juvenil i treballa a Galzagorri Elkartea, Associació per al foment de la LIJ en euskera (membre de la OEPLI).

Això és el que la Jone ens explica sobre L’Angelina surt a fer un tomb:

L’editorial Kalandraka està recuperant clàssics de la literatura infantil dels anys 60 i 70 i els tradueix al català, a l’eusquera i al gallec, a més a més del castellà.

Això ens permet gaudir d’obres magnifiques com ho és L’Angelina surt a fer un tomb. Es tracta d’un llibre divertidíssim que permet que adults i infants en gaudeixin. L’Angelina és una gallina que decideix sortir a fer un tomb per la granja, però ella és la única que no se n’adona que una perversa guineu la persegueix amb les pitjors intencions. Però una cosa és el punt de vista de la gallina i una altra molt diferent el punt de vista dels lectors, que constantment veuen els esforços infructuosos de la guineu per atrapar l’Angelina.

A la coberta, tenim una imatge general de la granja, que després ens permet seguir el passeig de l’Angelina. D’altra banda, l’àlbum amb prou feines té text i permet a l’adult crear la història amb l’ajuda del nen, assenyalant detalls de la il·lustració, el desconcert de la guineu davant cada nou entrebanc i la mirada, sempre cap endavant, de la gallina.

Crec que es tracta d’un altre bon exemple d’obra que serveix per formar els petits lectors en la lectura d’àlbums: el joc de l’anticipació (què li passarà a la guineu si segueix per aquest camí), el ritme, l’estructura, circular i perfectament encadenada en aquest cas… En definitiva, en la lectura del llenguatge de la il·lustració que moltes vegades gairebé no necessita de la paraula per construir una bona història, o moltes històries si grans i petits estem disposats a jugar.

Jone Arroitajauregi

Jo he provat el llibre que ens recomana la Jone amb les meves filles de dos anys i ha funcionat molt bé, especialment a través de la història de l’Angelina: la gallina, el passeig per la granja… Són entorns naturals i coneguts pels infants d’aquesta edat a través dels llibres i penso que funcionarà molt bé fins i tot amb nadons d’un any i mig o una mica més petits. Però contràriament al que pot passar amb molts llibres per la seva edat, aquest conviurà amb elles molt de temps. És, sense dubte, un llibre que creixerà amb elles ja que els permetrà anar descobrint a cada lectura detalls i matisos en la il·lustració i la història paral·lela dels dos personatges que enriquiran l’experiència i la seva relació amb el llibre, amb l’Angelina i amb la guineu.

——————————————————————————————————————————————————

Trobaràs més recomanacions a la secció de llibres recomanats.

Aquest és un tema que em preocupa i arrel d’ell voldria explicar-vos tres anècdotes.

• La primera va tenir lloc ara fa uns tres o quatre anys. Jo vagarejava buscant un llibre a la llibreria del poble on estiuejo i vaig sentir la conversa entre la llibretera, una nena i la mare d’aquesta. La situació era la següent: la nena havia estat uns dies a casa d’una amiga i allà havia començat a llegir un llibre. Quan l’estada a casa l’amiga va acabar no es va poder endur el llibre que encara tenia a mitges i ella volia acabar-lo. Així que havien anat amb la mare a la llibreria per comprar-lo. Tot va anar bé fins que la llibretera va decidir que era el seu deure intervindre: aquell llibre no era adequat per l’edat de la nena (!). Des d’aquell moment la nena va quedar relegada a un segon pla i la conversa va adquirir tons de complicitat entre la llibretera i la mare. Per concloure el tema li va dir a la criatura que ja llegiria aquell llibre l’any següent (!!). És a dir, que el llibre estava indicat pels 12 anys i no pas pels 11? No li permetien de llegir un llibre perquè li faltava un any per tenir l’edat adequada? Llibre que, d’altra banda, ja tenia a mig llegir i que li interessava prou com per mobilitzar a la seva mare a una llibreria. La llibretera li va vendre un altre llibre, “més adequat” i quan la nena va plantejar comprar-ne dos, la llibretera li va dir que amb un ja en tenia prou. Que al setembre (estàvem a començaments d’agost) li encarregarien moltes lectures a l’escola i que amb un que llegís per gust ja n’hi havia prou (!!!). Sense paraules…

• La segona va tenir lloc fa poquet a una llibreria especialitzada en LIJ: vaig voler comprar un llibre que
  m’agrada molt per regalar a un nen de quatre anys i em van dir que millor en comprés un altre, que el nen ja era gran per aquell llibre. El llibre era La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap (Alfaguara). Voleu dir que un nen de quatre anys li fa fàstics a aquest llibre? A més a més, dependrà del nen, dic jo. Jo sabia que aquell nen en concret té poc contacte amb llibres de qualitat i em semblava important que conegués aquest llibre. A més penso que és un llibre que permet tants nivells de lectura, amb un text tan ric i irònic que pot gaudir-se fins ben grans. De fet, a mi, m’encanta.

• En tercer lloc, vull parlar-vos del que estic observant darrerament amb les meves filles. Tenen ara mateix
  dos anys i tres mesos. Els hem fet una biblioteca allà on tenim també els nostres llibres: els dos últims prestatges de la llibreria-biblioteca del menjador són seus. Allà ho tenen tot: des dels primers llibres de tela fins a alguns àlbums meus que, de fet, encara no els he llegit mai. Cada nova adquisició va a parar allà. També els llibres que agafem de la biblioteca i que passen un mes amb nosaltres. D’allà agafem els llibres per llegir junts al vespre. D’allà agafen els llibres que els llegeix la noia que les cuida després de dinar. D’allà agafen elles llibres de manera autònoma en qualsevol moment del dia. I quins llibres agafen? Fins fa poc agafaven sempre llibres que volien que els expliquéssim. De vegades sense criteri definit (només un llibre qualsevol, bé un rere un altre, per tenir-nos retinguts una bona estona…), de vegades amb criteri (un llibre concret que volien específicament que els llegissim: la Margarita (Ekaré) o el Corre, Maria, afanya’t, Maria (Lumen) la Mònica, l’Elmer (Beascoa) o l’Olivia (Fondo de Cultura Económica) la Irene). I agafaven moltes vegades àlbums teòricament recomanats a partir de tres anys quan elles en tenien un, un i mig, dos… Ara, però, les veig altre cop molt interessades en els llibres per a més petitons: els llibres de tela (als mai havien fet cap cas) i els llibres de cartró que tenim de fa més temps. Són llibres que agafen còmodament amb les mans, de  mides raonables per a elles i amb els que estan començant a interactuar de manera autònoma: els miren, els llegeixen per a elles mateixes. I estan començant a fer una cosa que em sembla encantadora: els llegeixen elles als altres (a mi, al seu pare, a un nino o una nina…). I diuen “Ara a Nene (o a Mo) apica o pento” (Ara la Irene (o la Mònica) explica el “cuento”).

Quan amb divuit anys em vaig treure el carnet de conduir el meu professor em va dir que aprendre a conduir no era un camí de progressió constant, sinó que al llarg del procés hi hauria avançaments i retrocessos. Al llarg  de la vida he descobert que això és aplicable a gairebé tots els aprenentatges o evolucions. Avancem tres i en retrocedim dos, avancem quatre i e retrocedim un. I amb el conjunt avancem, millorem, aprenem. Amb els gustos lectors i l’educació literària crec que passa el mateix. De fet a mi, d’adulta, m’agrada la literatura d’adults però també la infantil i juvenil. I quan era molt més jove trobava plaer en llegir coses que eren “teòricament” per més grans, lectures transgressores, de les que potser només en comprenia una part, però que van configurar també el meu recorregut i intinerari lector i la meva evolució com a persona.

Per tant, heus aquí la meva recomanació: no poseu límits. Cada nen és un món. I això és un tòpic que com tots sorgeix de la realitat. L’edat recomanada, fins i tot quan és tan genèrica com un “a partir de…” és només això: una recomanació. I si, de fet, consulteu fonts diferents veureu que hi ha no poques discrepàncies de no poca envergadura.

Proveu, experimenteu. Doneu un llibre, el que sigui, a un infant, a un nadó. I observeu què passa. Jugueu-hi. Divertiu-vos amb ells: amb el nen, amb el llibre. Podeu provar primer amb llibres de la biblioteca i després comprar els que ja sabeu que els agraden, que us agraden. No tingueu por: als infants els encanta repetir les lectures que els agraden. Res amortitzareu més que un llibre que els agradi. Deixeu-vos recomanar per llibreters (bons llibreters) aportant sempre dades: què li agrada al vostre fill, quins són els seus llibres o jocs preferits… Guieu-vos per les editorials que ja sabeu que publiquen coses que us agraden, als vostres fills i a vosaltres. Gaudiu vosaltres mateixos dels llibres que, de fet, no tenen edat. I també arrisqueu una mica. Sense risc no hi ha guany. O el que és el mateix: “chico, la aventura es la aventura”.